Anirudha Surabhi és un estudiant de disseny que degut a un accident amb bici s’ha replantejat la seguretat que ofereixen els cascs dels ciclistes (l’enllaç a la notícia). L’accident, tot hi caure de caps, no va ser tant greu com ho podia haver estat. Surabhi que va sortir-se’n amb una commoció cerebral lleu. Això si, amb el casc esbardellat en mil trossets.
L’estudiant indi ha començat a estudiar casos i opinions de diferents accidents de bici. El resultat ha estat que en una caiguda el cervell desaccelera de forma brusca quan impacta contra el terra. Per aquest motiu els cascs es construeixen amb l’idea d’oferir una zona deformable, que absorbeixi part de l’impacte i donar més temps al cervell per suavitzar el contrast de velocitats. Aquests mili-segons són de vital importància; ja que marquen la diferencia entre una compressió excessiva del cervell (amb la conseqüent lesió cerebral) o una simple contusió lleu.
Malgrat tenir clar el concepte, la majoria dels casc actualment són de poliestirè. I no és que compleixin molt bé la seva funció. Per això Surabhi va recorre al món de les aus per inspirar-se en un nou sistema protector. Va trobar la solució amb el pica-soques, l’ocell capaç de picar els troncs deu vegades per segon amb el bec. Quan ho fa, experimenta la mateixa força que nosaltres sentiríem al rebre un impacte a 80km/h. Això és possible gràcies a un cartílag situat entre el crani i el bec que absorbeix el cop i evita el mal de cap.
El jove va recorre al paper (barat i accessible) per simular aquest cartílag. I ho va fer donant forma a un tramat com el que hi ha als ruscs d’abelles. Ja que així crea unes petites bosses d’aire que al moment de l’impacte es deformen evitant que el casc s’esquerdi.
Els resultats són sorprenentment positius comparats amb els actuals. A més a més, ja ha estat aprovat pels estàndards de seguretat europea. I quan els més escèptics pregunten a Surabhi ell respon convençut: “Tindrà bona acollida entre el públic. Ja que si hi pensen, els especialistes de cinema porten saltant sobre les caixes de cartró des de fa dècades. Es juguen la vida saltant des d’edificis per que saben que el paper realment funciona”.